Màgia, paraules i música
Divendres 22 dAbril. Escola Vedruna-Gràcia. Vuitena edició del Recital de poesia del dia de St. Jordi. El goig de viure...
En un obrir i tancar dulls la fosca regna a la sala i només tres llums illuminen lescenari. El recitar de poesia de lescola Vedruna-Gràcia comença, com sempre, puntual. Pocs minuts després de dos quarts de nou del vespre, Jordi Rincón, el professor de cultura clàssica, trenca el gel amb una serenitat sorprenent tenint en compte que a cada acte poètic es posa nerviós com si dun novici en el tema es tractés. Màgia, paraules i música, es confondran en lespai temporal que el mestre de llatí i grec acaba dinaugurar fent-ne una síntesis de quatre paraules Com el primer dia.
Sòlides notes de piano i acords tènues de guitarra entonen, en un duet molt ben aconseguit, un plàcid Clar de lluna de Beethoven. Mercè Oliver i Daniel Turró, els soferts mestres de música de primària, sobliden per uns instants de la docència i es dediquen només a interpretar les peces que serviran de coixí de seda al murmuri de les paraules. Els primers flaixos es disparen quan dotze alumnes es situen a lescenari i, amb un poema de Lluís Solà, marquen linici del recital que aquest any porta el títol de El goig de viure. Quan ja no tinguis cap paraula/ parla, comença el so,/ no paris, inventa la paraula (...). Malgrat la tensió i les presses amb que sexpressen aquests versos, les paraules queden suspeses una estona en lambient còmplice de la sala. I es que en lesdeveniment poètic amb el que, des de fa vuit anys lescola gracienca rendeix homenatge a la festa literària de Sant Jordi no shi respira altra cosa que un clima de familiaritat. Sota el pes de les aules, els seients de la sala dactes són plens de persones que esperen amb posat ansiós el minut de glòria dels seus familiars o amics. De fet, en aquest soterrani, que no dóna cap mena de sensació dofec, no hi ha més que pares, mares, àvies, avis, mestres, ex alumnes, companys de classe i algun germà petit que, sense acabar dentendre que hi fa en un lloc tan fosc, repeteix incansablement el mare tinc gana! típic de les 9 del vespre.
Entre el públic, sorprèn una senyora gran amb una petita llanterna a la mà, que ens desvetlla amb els seus actes que no és el primer cop que passa la vigília entre aquestes quatre parets. No shi veu massa i fent ús dun bon sentit de la previsió, sha dotat de lestri que lajudarà a llegir els versos del dossier que cada any sentrega al assistents perquè puguin recordar en un futur proper o llunyà una mica de la màgia de la oralitat transcrita en un paper. En aquesta edició es recullen 56 poesies en català, castellà, anglès, francès i gallec.
A poc a poc el primer bloc, dels quatre en els que es divideix el recital es va dipositant, intens, en les oïdes de tots els assistents amb poemes com Acerca del vivir de Nazim Hikmet quan, sense que ningú sho esperi, catorze noies vestides dun negre rítmic sols trencat per un mocador dun color que les fa diferent de les altres tretze ocupen lescenari amb una disposició que recorda a la típica coral. Les seves veus comencen a entonar harmònicament una de les cançons de la banda sonora de la pellícula Los chicos del coro. Estan nervioses, les mans, rere lesquena, segur que dansen incansablement un estrany ball de dits. Tot i els petits galls fugissers que es confonen entre la melodia i les mirades tenses que transmeten el nerviosisme a tots els pares i mares, les noies acaben la peça entre un fort aplaudiment. Avui lesforç és lúnic que compta, i desforç la sala dactes nés plena.
La resta de lacte passa tranquil un cop esvaïts els nervis del principi.Com en el primer bloc, dos lectors ocupen lescenari en tot moment fent-se partícips en lactuació de laltre: un suggereix el títol del poema que el seu company llegirà, i viceversa. En aquesta edició, sorprèn lampli marge dedats que es mouen dalt lentarimat. Des dalumnes del primer curs dE.S.O fins a estudiants de segon de batxillerat, els versos passen de boca en boca, i la joia pel fet destar viu sedimenta cada cop més en les oïdes dels més distrets. Jordi Rincón, en acabar lacte, no pot amagar la seva satisfacció i comenta entre companys: La poesia no té fronteres i la força de les paraules és imparable, illimitada.
Tot i això, la poesia no afecta de la mateixa forma a tothom. Entre somriures que a poc a poc ha anat dibuixant el ritme dels versos en el rostre dalguns i badalls daltres que només esperen el moment darribar a casa i escarxofar-se en el sofà davant la tele, el recital arriba a la seva fi. Els prop de 50 participants pugen a lescenari com a teló de fons del poema de Luís Alberto de Cuenca que Carles Cervelló, mestre de literatura castellana, es disposa a recitar amb lajuda únicament de la seva memòria. Però els nervis maltracten per igual a alumnes i professors i el xiuxiueig dunes paraules confirmen el que el silenci ens feia témer a tots: Ara mhe nhe oblidat!. Un toc final dhumor sapodera de lacte i entre riures i forts aplaudiments el mestre shi torna a bolcar i conclou la festa de la poesia daquest any amb un vers que encara ressona dins el cap de tots els que érem allà: Vive la vida.
En un obrir i tancar dulls la fosca regna a la sala i només tres llums illuminen lescenari. El recitar de poesia de lescola Vedruna-Gràcia comença, com sempre, puntual. Pocs minuts després de dos quarts de nou del vespre, Jordi Rincón, el professor de cultura clàssica, trenca el gel amb una serenitat sorprenent tenint en compte que a cada acte poètic es posa nerviós com si dun novici en el tema es tractés. Màgia, paraules i música, es confondran en lespai temporal que el mestre de llatí i grec acaba dinaugurar fent-ne una síntesis de quatre paraules Com el primer dia.
Sòlides notes de piano i acords tènues de guitarra entonen, en un duet molt ben aconseguit, un plàcid Clar de lluna de Beethoven. Mercè Oliver i Daniel Turró, els soferts mestres de música de primària, sobliden per uns instants de la docència i es dediquen només a interpretar les peces que serviran de coixí de seda al murmuri de les paraules. Els primers flaixos es disparen quan dotze alumnes es situen a lescenari i, amb un poema de Lluís Solà, marquen linici del recital que aquest any porta el títol de El goig de viure. Quan ja no tinguis cap paraula/ parla, comença el so,/ no paris, inventa la paraula (...). Malgrat la tensió i les presses amb que sexpressen aquests versos, les paraules queden suspeses una estona en lambient còmplice de la sala. I es que en lesdeveniment poètic amb el que, des de fa vuit anys lescola gracienca rendeix homenatge a la festa literària de Sant Jordi no shi respira altra cosa que un clima de familiaritat. Sota el pes de les aules, els seients de la sala dactes són plens de persones que esperen amb posat ansiós el minut de glòria dels seus familiars o amics. De fet, en aquest soterrani, que no dóna cap mena de sensació dofec, no hi ha més que pares, mares, àvies, avis, mestres, ex alumnes, companys de classe i algun germà petit que, sense acabar dentendre que hi fa en un lloc tan fosc, repeteix incansablement el mare tinc gana! típic de les 9 del vespre.
Entre el públic, sorprèn una senyora gran amb una petita llanterna a la mà, que ens desvetlla amb els seus actes que no és el primer cop que passa la vigília entre aquestes quatre parets. No shi veu massa i fent ús dun bon sentit de la previsió, sha dotat de lestri que lajudarà a llegir els versos del dossier que cada any sentrega al assistents perquè puguin recordar en un futur proper o llunyà una mica de la màgia de la oralitat transcrita en un paper. En aquesta edició es recullen 56 poesies en català, castellà, anglès, francès i gallec.
A poc a poc el primer bloc, dels quatre en els que es divideix el recital es va dipositant, intens, en les oïdes de tots els assistents amb poemes com Acerca del vivir de Nazim Hikmet quan, sense que ningú sho esperi, catorze noies vestides dun negre rítmic sols trencat per un mocador dun color que les fa diferent de les altres tretze ocupen lescenari amb una disposició que recorda a la típica coral. Les seves veus comencen a entonar harmònicament una de les cançons de la banda sonora de la pellícula Los chicos del coro. Estan nervioses, les mans, rere lesquena, segur que dansen incansablement un estrany ball de dits. Tot i els petits galls fugissers que es confonen entre la melodia i les mirades tenses que transmeten el nerviosisme a tots els pares i mares, les noies acaben la peça entre un fort aplaudiment. Avui lesforç és lúnic que compta, i desforç la sala dactes nés plena.
La resta de lacte passa tranquil un cop esvaïts els nervis del principi.Com en el primer bloc, dos lectors ocupen lescenari en tot moment fent-se partícips en lactuació de laltre: un suggereix el títol del poema que el seu company llegirà, i viceversa. En aquesta edició, sorprèn lampli marge dedats que es mouen dalt lentarimat. Des dalumnes del primer curs dE.S.O fins a estudiants de segon de batxillerat, els versos passen de boca en boca, i la joia pel fet destar viu sedimenta cada cop més en les oïdes dels més distrets. Jordi Rincón, en acabar lacte, no pot amagar la seva satisfacció i comenta entre companys: La poesia no té fronteres i la força de les paraules és imparable, illimitada.
Tot i això, la poesia no afecta de la mateixa forma a tothom. Entre somriures que a poc a poc ha anat dibuixant el ritme dels versos en el rostre dalguns i badalls daltres que només esperen el moment darribar a casa i escarxofar-se en el sofà davant la tele, el recital arriba a la seva fi. Els prop de 50 participants pugen a lescenari com a teló de fons del poema de Luís Alberto de Cuenca que Carles Cervelló, mestre de literatura castellana, es disposa a recitar amb lajuda únicament de la seva memòria. Però els nervis maltracten per igual a alumnes i professors i el xiuxiueig dunes paraules confirmen el que el silenci ens feia témer a tots: Ara mhe nhe oblidat!. Un toc final dhumor sapodera de lacte i entre riures i forts aplaudiments el mestre shi torna a bolcar i conclou la festa de la poesia daquest any amb un vers que encara ressona dins el cap de tots els que érem allà: Vive la vida.
0 comentarios