Una estona de somni...

Cal emmarcar-se sempre en algun àmbit? és necessari parlar sempre del que toca, del que els altres et diuen que toca? Podem anar matant-nos dia a dia, és cer, el poder d'escollir pesa sobre el palmell de les nostres mans. Podem caure en la mediocritat, creure tot el que ens diuen, fer sempre el que esperen que fem, amagar el que sentim...Si realment volem apagar tot allò que brilla a dins nostre, només cal que seguim aquest camí, massa fàcil, com tot totes les coses terribles de la vida.
Sort que de tant en tant trobes algú que no vol caure en això; té ganes de cridar que hi és i qui és i que en vol treure de la seva existència. Persones que ens mostren com son per dins, de quin color són els seus secrets i que nodubten amb compartir amb els altres la més dura de les experiències, un cop ja ha estat superada. Potser somiadors o aprenents de poetes, qui sap! algú que ens parla de cançons que la transporten en un viatge inoblidable, o de mites que van omplir les seves jornades escolars de romanticisme...
El blog de la Marta ha esdevingut amb el poc temps que fa que l'ha creat en una vertadera radiografia de si mateixa. Poemes, mites clàssics, cançons o relfexions personals van fet que a poc a poc es dibuixi a la nostra ment una figura. Una noieta de cabells arrissats i amb un somriure tant innocent com profunda la seva mirda. Una amant de la cultura clàssica, de la poesia, de la bona música i d'una bona conversa de bar. El blog de la Marta no és més que un trocet d'una experiència vital transcrit i publicat. Ni que sigui per descobrir alguna curiositat o per llegir unes parales que ens faran pensar una estona, "segueixlallun" és un espai perfecte. Tot i això, no us negueu, i encara menys per mandra, la possibilitat d'aprendre'n coses, seria massa trist. Jo n'he après molt! Apa, a visitar-lo!
http://www.segueixlallum.blogia.com

Saïd:
Mira el mar
que tremola al seu llit

Blanca:
Mira el cel que palpita en la nit

Blanca:
Ets el mar...

Saïd:
Ets el cel...

Blanca i Saïd:
Que es besen quan s'acosta
l'infinit

L'espectacle més vist de la història de Dagoll Dagom. El musical català que més ha sabut arribar a les masses. Una història atemporal que res té d'extranya en els temps que corren. Que podríem dir de Mar i Cel que no s'hagi dit ja?
Potser una miqueta de visió personal no aniria malament per començar... Per mi aquesta obra de Guimerà, com La filla del mar, és una de les poques que m'han fet saltar les llàgrimes, una cosa bastatnt difícil, tot sigui dit. I amb això ja dic bastant! t'omple, tarriba al cor, et fa viure i desviure pels personatges, pel que senten pel que pateixen, per allò a que aspiren. Tòpics? molts. Saïd, el pirata valent, lluitador, amb un passat tràgicament marcat per la mort, predestinat a odiar els cristians però de cor noble i capaç de desfer-se en un obrir i tancar d'ulls de tot el que coneix només per seguir els dictàmens de l'amor; i Blanca, la filla del virrei de València, maca, ingènua, dolça i sensible, però forta alhora. Amb una ment prou oberta com per comprendre tot el que van patir els musulmans per culpa de les úniques persones a qui ha estimat, els cristians. Qui s'ho creu? jo no, però això que importa? En el teatre tot és veritat i tot és mentida. Només cal tancar els ulls i deixar que els personatges et guiïn per on ells volen. En un món d'herois on els protagonistes poden ser qualsevol cosa menys febles, Saïd i Blanca proclamen el seu amor en les ciurcumstàncies més adverses. En un vaixell en alta mar, amb un traïdor que és a punt d'alliberar els cristians, amb els pirates acabant de precisar el motí contra el capità...No els hi posen massa fàcil! Els dos protagonistes, predestinats quasi des del dia en que van néixer s'apropen, s'estimen a correcuita, es creuen per uns moments la seva pròpia mentida. Ella, filla de l'home que va donar suport a l'expulsió dels moriscos de València, ell, fill de dos dels moriscos que van matar durant l'èxode. La redemció només pot venir d'un amor tant fort que venci el passat i netegi la consciència del propi present. Però l'entorn no juga a favor seu. Se'ls nega des de fora la possibilitat d'estimar-se i només els queda el tràgic fi de la mort, trist final de totes les coses. El destí ja havia escrit les pàgines negres del seu avui massa temps enrere.
La metàfora és tant present en l'obra com la força de la sort predeterminada. La sal, l'escuma i les ones marquen l'existència del pirata. La llum, les estrelles, la fe en el paradís amagat rere els núvols fan propera a la cristiana al cel. Dos elements que s'emmirallen, que poden ser plàcids i temibles alhora són la millor al·legoria per a uns personatges que mai seran vençuts per la vulgaritat. La cristiana i el musulmà, la dona i l'home, la pau i la guerra, el mar i el cel... "que es besen quan s'acosta l'infinit". L'infinit, l'horitzó. Els nostres ulls ens han fet capaços de crear un mot per definir-lo però, hi podem creure? Es besen el mar i el cel algun cop? L'existència de la suau línia que marca la unió no és tan volàtil com el fum que s'emporta la pell morta dels somnis en la foguera del dia a dia?
De fet el missatge de Mar i cel no és gaire encoratjador. Un final trist amb uns auguirs de futur encara més tràgics. Saïd i Blanca mai s'estimaran, el mar i el cel mai es trobaran, pau i guerra no trobaran un punt intermig, les cultures no seran mai capaces de sentir empatía les unes amb les altres, homes i dones seguiran sempre tant llunt, malgrat ser tant propers. Trista visió de la realitat que es contradiu a ella mateixa. Mar i cel no és real. No pretén més que fer-nos somiar i pensar. Pensar en que nosaltres, a diferència de Saïd i Blanca, si que existim. Potser no tenim el coratge i la valentia d'herios de conte, però tenim la certesa que, pel simple fet d'intentar-ho, les coses ja comencen a canviar.
Al cap i a la fi no sembla tan tràgic, no?

http://www.dagolldagom.com/index_flash.htm

Àngels Verdú: “Mai triaré una persona que no té una actitud positiva davant la fenia”

Totes els feines de contacte directe amb les persones tenen una dificlutat afegirda derivada de la complexitat de les relacions humanes. Més encara quan les teves decisions repercuteixen fortament sobre la vida dels altres. Àngels Verdú, actual directora de AV Recursos Humans, coneix molt bé els pros i els contres de la selecció de personal, una feina que, com ella definetx : “ no és més que una tria, és posar en línia i veure qui s’acosta més a un perfil que t’han donat; és un rànquing”.

Simplement s’ha de “triar la persona que els resultats diuen que és la més apte per a un lloc de treball” i descartar als altres. Fàcil de dir, però difícil de dur a la pràctica. Verdú assegura que sempre afecta el fet de no donar una feina, però un seleccionador ha de ser una persona molt objectiva, que no s’ha de deixar portar per les emocions. “De vegades la gent intenta tocar-te la fibra, però tu veus que aquesta persona no val per aquest treball i, tot i que et sap molt greu, els has de negar la feina”, sospira Ángels amb un somriure de resignació.

“En un procés de selecció, s’hen de fixar en tres variables: coneixements, aptituds i actituds”

Però, fins a quin punt aquesta tasca recau en el seleccionador? Ángels Verdú no dubta en afirmar que és l’empresa la que dóna un perfil de la persona, tot i que sovint “no ho tenen molt clar”. És aquí on entra en joc el seleccionador que, amb els seus coneixements, ha de triar el qui més s’adapti a aquest perfil. El seleccionador es limita a evaluar mitjançant un seguit de proves a fi d’obtenir unes conclusions que, a posteriori, l’ajudaran a triar la persona adequada. “Ha de saber comunicar molt bé, ha de tenir una gran capacitat d’anàlis i ha de saber orientar les característiques de les persones a la lògica comercial” , comenta Verdú respecte a la figura del seleccionador. La tasca no és fàcil ja que s’ha de fixar en tres variables: coneixements, donats pel currículum, aptituds, és a dir, el saber fer, i actituds, o ganes de fer. I són tan importants les unes com les altres, ja que com comenta la fundadora de AV Recursos Humans: “mai triaré una persona si no té una actitud positiva enfront el treball”.

L’empresa demandant hi té molt a dir, fet que Verdú veu “complicat” ja que, alguns cops, mostren actituds sexistes i el seleccionador “no hi pot fer res”. Davant situacions d’aquest tipus, Àngels relata: “De vegades l’empresa et deia que volia un home i tot i saber-te molt de greu, a les candidates les havies de descartar. Si es presentava una dona a un perfil directiu havia de ser molt millor que tots els homes que es presentaven”. Per sort, com informa l’empresària, acualment aquestes actituds estan canviant. Ja no es detecta tant sexisme, així com també hi ha hagut millores an altres col•lectius com ara en persones de més de 45 anys que volen accedir al mercat laboral. Verdú, assegura que, tot i ser cert que a partir dels 40 és molt difícil situar gent en “segons quins llocs” han aparegut nous recursos que han tornat a donar valor a l’establiment de gent gran a les empreses. És amb innovacions com el coaching o el mentoring que la figura dels més grans ha près importància de nou. Segons la directora de AV Recursos Humans, el coaching consisteix en ajudar a algú a arribar a conclusions i a aprendre en el mateix lloc de treball. El mentoring parteix d’algú que té molta experiència en alguna cosa i fa de mentor, d’una forma semblant al que es fa en la cultura oriental. Evidentment, aquest paper l’han d’ocupar persones riques en coneixements i experiència, d’aquesta forma, gent de 50 a 60 anys reapareix en les empreses per cobrir la figura de mentor, manté Verdú.

“ Els colectius més difícils d’inserir laboralment són ñes dones, els majors de 45 anys i els treballadors no qualificats”

Davant els canvis que estan vivint aquests sectors, Àngels assegura que les empreses estan més obertes ja que, com declara: “Cada cop hi ha més directives amb la qual cosa s’han sensibilitzat més i han vist que no ha passat res. Tot i aquest canvi d’actitud, si ho avala l’Estat, serà encara molt millor: si es veuen forçats no hi ha més remei que fer-ho”. Actualment la legislació és més favorable en aquest aspecte. Ja des de fa uns anys s’han creat lleis que equiparen el treball de les dones amb el dels homes, així com avantantges fiscals per a empreses que contracten a menbres de col•lectius difícils d’inserir laboralment, com ho són les dones, els majors de 45 anys i els treballadors no qualificats. “Existex, per exepmle una bonificació si l’empresa arriba a contractar un cert nombre de persones en aquesta situació, així com, en altres casos, hi ha empreses obligades a tenir un 2% de membres d’aquests col•lectius” assegura Verdú.

“En una empresa tot és molt diferent (que en el món formatiu) i això s’ha d’aprendre i s’ha de viure”

Els joves també són un dels col•lectius que tenen un difícil accés al món del treball. “Són molt poques empreses les que et diuen: m’és igual que sigui el primer cop”, apunta Àngels Verdú. Per això, l’empresaria aconsella a tots els membres d’aquest grup social que comencin a treballar, encara que sigui voluntàriament o fora del seu camp. D’aquesta forma ja no serà el primer contacte amb aquest món ja que, com puntualitza: “Se’ns fa molt difícil col•locar a algú que no tingui experiència”. Àngels descriu l’entrada al món laboral com un canvi rotund. “ Xoca la primera vegada que entres a una empresa a treballar. Tot és molt diferent: la mentalitat de la gent, la manera de funcionar, tothom és molt competitiu. Hi ha altres empreses que no, que són més d’ambient relaxat, i la tensió és més baixa. Això s’ha d’aprendre, i s’ha de viure” conclou amb firmesa.

“Actituds com ara els nervis, no em farien descartar a algú en una entrevista”

Pel que fa a les proves de selecció, Àngels Verdú assegura, amb una mirada tranquilitzadora que les actituds, com ara els nervis, mai farien descartar a algú en una entrevista. Es tenen en compte molts elements com ara una prova d’intel•ligència, una entrevista o un estudi grafològic que, com remarca: “És imfal•lible a l’hora de determinar les actituds de les persones”. Aquestes també s’evaluen mitjançant factors no relacionats amb les proves. Verdú ho resumeix amb un exemple: “No pot ser que hi hagi un cartell de “prohibit fumar” i la persona es posi a fumar un cigarret. Tot això influeix negativament ja que són dades que diuen molt de la persona”. Actituds com no mostrar interès, ser maleducat, o intenta enganyar en les proves, si després són corroborades per les proves, es tindran en compte negativament, assegura l’empresària. Per això destaca: “ (davant d’una entrevista) sigues tu mateix, no vulguis enganyar. Es selecciona al que té unes característiques més semblants a les que demana l’empresa, però això no vol dir que si no et seleccionen siguis dolent. No s’ha de tenir cap por, perquè una selecció no és més que una tria, és posar en línia i veure qui s’acosta més a un perfil que t’han donat”.

Àngels Verdú: “Una selecció no és més que una tria, és posar en línia i veure qui s’acosta més a un perfil que t’han donat”

No és fàcil jutjar a una persona, desxifrar-ne les qualitats per tal d’intentar aprofundir en la seva forma de ser. Davant el fet que les empreses busquen, cada cop més, gent especialitzada per a un lloc de treball, ha aparegut una nova figura dins la jerarquia empresarial: el seleccionador de personal. Aquest nou càrrec, amb una actitud sempre objectiva, ha de ser capaç de destriar les qualitats d’una persona amb poc més de tres hores. Una tasca prou difícil, sobre la qual reflexiona Àngels Verdú, doctora en psicologia i actual directiva de AV Recursos Humans.

La feina del seleccionador pot ser mal vista en el sentit que és el que concedeix o nega la feina a alguna persona. En aquests sentit, quin paper juga el seleccionador en la tria i, quines característiques ha de tenir per dur a terme aquesta tasca?

Primerament les empreses donen un perfil de persona per al lloc que volen cobrir. Tot i això, moltes vegades no ho tenen del tot clar. Llavors pren importància la figura del seleccionador, que ha de triar d’entre les persones que s’adapten al perfil la més apta.
Crec que el seleccionador ha de ser una persona que ha de saber comunicar molt bé, ha de tenir una gran capacitat d’anàlisi, ha de saber orientar les característiques de les persones a la lògica comercial. Finalment, ha de ser una persona objectiva; no s’ha de deixar portar pels sentiments i la subjectivitat.

I no és molt difícil ocultar tot el component emocional, crear barreres amb el personal al que avaluem?

Sí, clar. De vegades la gent intenta “tocar-te la fibra”. Et diuen que porten molt de temps sense feina, que a casa seva no poden menjar. Però tu veus que aquesta persona no val per aquest treball o que hi ha de millors i, tot i que et sap molt de greu, els has de negar-la feina.

Es noten actituds sexistes, per part de les empreses?

Si. De vegades l’empresa et diu que vol un home i tot i saber-te molt de greu, a les candidates les has de descartar. Ara cada cop es fa menys, per sort, perquè resultava molt complicat ja que trobàvem perfils molt bons. A vegades si que s’agafaven a dones però havia de tenir unes característiques molt més elevades. Jo sempre deia que si es presentava una dona a un perfil directiu havia de ser molt millor que tots els homes que es presentaven. Sinó no se la quedaven. I més segons quina edat tingués... si estava a la vora de tenir fills, entre els 30 i els 40 anys era molt difícil situar-les.

A quina edat les empreses deixen de sol•licitar candidats per un lloc de treball?

En aquest aspecte, com en el de la contractació de dones, hi ha hagut un canvi. És cert que a partir dels 40 anys és molt difícil situar a gent en segons quins llocs. Les dones, els majors de 45 anys i els treballadors no qualificats, són els tres col•lectius més difícils d’insertar. Però amb l’aparició del coaching i el mentoring la situació ha canviat. El coaching consisteix en ajudar a algú a arribar a conclusions i a aprendre en el mateix lloc de treball. El mentoring parteix d’algú que té molta experiència en alguna cosa i el que fa és de mentor, una mica com en la cultura oriental. Tota aquesta espècies d’innovacions han fet que la gent cregui que quan ja es té molta experiència, i una persona té 50, o 55 o 60 anys serveix a l’empresa per fer d’aquesta figura com de mentor.

En aquest sentit ha comentat que hi ha hagut un canvi. Per quina raó creu que ha estat motivat, per l’evolució dels criteris de les empresa o per la l’existència de lleis que ha regulen?

Les empreses estan més obertes; cada cop hi ha més directives amb la qual cosa s’han sensibilitzat més i han vist que no ha passat res. Tot i aquest canvi d’actitud, si ho avala l’Estat, serà encara molt millor: si es veuen forçats no hi ha més remei que fer-ho

Es donen certs avantatges per estimular la contractació d’aquests col•lectius marginats socialment (com ara dones, immigrants o discapacitats)? Té l’empresa alguna obligació en aquest sentit?

Si es donen facilitats, les dona l’empresa. Nosaltres, mentre la convocatòria sigui oberta a tothom, ens hem de mostrar imparcials. Per tant, si es demanda un lloc, s’anuncia a tot arreu, incloent les oficines de discapacitats, col•lectius d’immigrants...
Pel que fa a les empreses, tenen motivacions i obligacions a l’hora de contractar aquest tipus de persones. D’una banda, poden tenen beneficis si arriben a un nombre de persones d’aquest tipus, i de l’altra, a vegades tenen l’obligació de tenir el 2% de persones d’aquests col•lectius.

El fet que amb la contractació de personal es busqui gent amb un perfil molt determinat i amb experiència, no dificulta l’entrada al mercat laboral a joves que busquen la seva primera feina?

Aquí la recomanació que faig als estudiants és que intentin treballar, encara que sigui en els mesos d’estiu, de manera gratuïta, com a voluntaris, col•laboradors... Encara que no sigui en el teu camp, és una manera de passar del món de la formació al món laboral. Així ja no serà la primera vegada, perquè si no, se’ns fa molt difícil col•locar a algú que no tingui experiència. Són molt poques empreses les que et diuen “m’és igual que sigui el primer cop” .

Un consell essencial que li donaries a algú que anés a fer una entrevista?

Jo li diria: “sigues tu mateix, no vulguis enganyar, perquè si vols enganyar, segur que t’enxamparan”. No s’ha de tenir cap por, perquè una selecció no és més que una tria, és posar en línia i veure qui s’acosta més a un perfil que t’han donat; és un rànquing. Es selecciona al que té unes característiques més semblants a les que demana l’empresa, però això no vol dir que si no et seleccionen siguis dolent.
Jo sempre ho dic perquè sinó l’autoestima va per terra. Si no ha estat seleccionat, l’animo a que es torni a presentar perquè en un altre potser s’hi adaptarà.

Llicenciada en Psicologia per la Universitat Autònoma de Barcelona, Àngels Verdú és una gran coneixedora del comportament humà. Va néixer el 1949, en plena època de postguerra. Observadora per naturalesa, examina la forma de fer de les persones amb ulls crítics, i d’això en treu les proves bàsiques per dur a terme la seva feina: la selecció de personal.

D’ella, el primer que en sorprèn és la cordialitat i la simpatia. Amb un doctorat en psicologia, tot i que sense tesi, i una llarga carrera professional en el ram de la selecció de personal, Verdú sap fer sentir còmodes a les persones amb les que es troba, i tractar-les en tot moment com a iguals. La seva experiència professional comença l’any 1985 a l’empresa Comercial Cafa S.A. on realitza tasques bàsicament administratives. Posteriorment, amb un gran sentit emprenedor, funda, juntament amb altres socis, Verdú & Ledesma, empresa que dirigeix fins al 2004, quan una nova iniciativa veu la llum. És AV Recursos Humans, lloc de treball actual de Verdú, col•lectiu del qual també n’és sòcia fundadora.

La doctora en psicologia treballa a les afores de Sant Cugat, a l’Edifici Trade Center on, ens cita per realitzar l’entrevista. El seu to suau i pausat marca el ritme de les respostes, que expressa de forma fluïda. Té una gran facilitat de paraula, que li serveix per extreure el màxim d’informació de les persones a les que examina, així com també per expressar-se d’una forma clara i entenedora. Sap idiomes, concretament, el francès, amb el qual és capaç de comunicar-se perfectament en una conversa. I també controla a la perfecció el llenguatge no verbal, fet que veiem amb els seus moviments, tranquils, que pausen i acompanyen el discurs.

Davant preguntes compromeses, no abaixa la mirada i declara que no té res en contra del matrimoni entre homosexuals. Dubta sobre el comportament del nou Papa, “patirem una mica” declara. Li agrada molt esquiar, quan n’és temporada, i reserva el Tai Chi com a mètode de relaxació. Tot i això, confessa que, malgrat semblar un tòpic, el que més li agrada és passar estona amb les seves filles. En fi, una persona que podríem considerar com a molt normal, que estima la seva feina i la quotidianitat que l’envolta.

Divendres 22 d’Abril. Escola Vedruna-Gràcia. Vuitena edició del Recital de poesia del dia de St. Jordi. El goig de viure...

En un obrir i tancar d’ulls la fosca regna a la sala i només tres llums il•luminen l’escenari. El recitar de poesia de l’escola Vedruna-Gràcia comença, com sempre, puntual. Pocs minuts després de dos quarts de nou del vespre, Jordi Rincón, el professor de cultura clàssica, trenca el gel amb una serenitat sorprenent tenint en compte que a cada acte poètic es posa nerviós com si d’un novici en el tema es tractés. “Màgia, paraules i música”, es confondran en l’espai temporal que el mestre de llatí i grec acaba d’inaugurar fent-ne una síntesis de quatre paraules “Com el primer dia”.

Sòlides notes de piano i acords tènues de guitarra entonen, en un duet molt ben aconseguit, un plàcid “Clar de lluna” de Beethoven. Mercè Oliver i Daniel Turró, els soferts mestres de música de primària, s’obliden per uns instants de la docència i es dediquen només a interpretar les peces que serviran de coixí de seda al murmuri de les paraules. Els primers flaixos es disparen quan dotze alumnes es situen a l’escenari i, amb un poema de Lluís Solà, marquen l’inici del recital que aquest any porta el títol de “El goig de viure”. “Quan ja no tinguis cap paraula/ parla, comença el so,/ no paris, inventa la paraula (...)”. Malgrat la tensió i les presses amb que s’expressen aquests versos, les paraules queden suspeses una estona en l’ambient còmplice de la sala. I es que en l’esdeveniment poètic amb el que, des de fa vuit anys l’escola gracienca rendeix homenatge a la festa literària de Sant Jordi no s’hi respira altra cosa que un clima de familiaritat. Sota el pes de les aules, els seients de la sala d’actes són plens de persones que esperen amb posat ansiós el minut de glòria dels seus familiars o amics. De fet, en aquest soterrani, que no dóna cap mena de sensació d’ofec, no hi ha més que pares, mares, àvies, avis, mestres, ex alumnes, companys de classe i algun germà petit que, sense acabar d’entendre que hi fa en un lloc tan fosc, repeteix incansablement el “mare tinc gana!” típic de les 9 del vespre.

Entre el públic, sorprèn una senyora gran amb una petita llanterna a la mà, que ens desvetlla amb els seus actes que no és el primer cop que passa la vigília entre aquestes quatre parets. No s’hi veu massa i fent ús d’un bon sentit de la previsió, s’ha dotat de l’estri que l’ajudarà a llegir els versos del dossier que cada any s’entrega al assistents perquè puguin recordar en un futur proper o llunyà una mica de la màgia de la oralitat transcrita en un paper. En aquesta edició es recullen 56 poesies en català, castellà, anglès, francès i gallec.

A poc a poc el primer bloc, dels quatre en els que es divideix el recital es va dipositant, intens, en les oïdes de tots els assistents amb poemes com “Acerca del vivir” de Nazim Hikmet quan, sense que ningú s’ho esperi, catorze noies vestides d’un negre rítmic sols trencat per un mocador d’un color que les fa diferent de les altres tretze ocupen l’escenari amb una disposició que recorda a la típica coral. Les seves veus comencen a entonar harmònicament una de les cançons de la banda sonora de la pel•lícula “Los chicos del coro”. Estan nervioses, les mans, rere l’esquena, segur que dansen incansablement un estrany ball de dits. Tot i els petits galls fugissers que es confonen entre la melodia i les mirades tenses que transmeten el nerviosisme a tots els pares i mares, les noies acaben la peça entre un fort aplaudiment. Avui l’esforç és l’únic que compta, i d’esforç la sala d’actes n’és plena.

La resta de l’acte passa tranquil un cop esvaïts els nervis del principi.Com en el primer bloc, dos lectors ocupen l’escenari en tot moment fent-se partícips en l’actuació de l’altre: un suggereix el títol del poema que el seu company llegirà, i viceversa. En aquesta edició, sorprèn l’ampli marge d’edats que es mouen dalt l’entarimat. Des d’alumnes del primer curs d’E.S.O fins a estudiants de segon de batxillerat, els versos passen de boca en boca, i la joia pel fet d’estar viu sedimenta cada cop més en les oïdes dels més distrets. Jordi Rincón, en acabar l’acte, no pot amagar la seva satisfacció i comenta entre companys: “La poesia no té fronteres i la força de les paraules és imparable, il•limitada”.

Tot i això, la poesia no afecta de la mateixa forma a tothom. Entre somriures que a poc a poc ha anat dibuixant el ritme dels versos en el rostre d’alguns i badalls d’altres que només esperen el moment d’arribar a casa i escarxofar-se en el sofà davant la tele, el recital arriba a la seva fi. Els prop de 50 participants pugen a l’escenari com a teló de fons del poema de Luís Alberto de Cuenca que Carles Cervelló, mestre de literatura castellana, es disposa a recitar amb l’ajuda únicament de la seva memòria. Però els nervis maltracten per igual a alumnes i professors i el xiuxiueig d’unes paraules confirmen el que el silenci ens feia témer a tots: “Ara m’he n’he oblidat!”. Un toc final d’humor s’apodera de l’acte i entre riures i forts aplaudiments el mestre s’hi torna a bolcar i conclou la festa de la poesia d’aquest any amb un vers que encara ressona dins el cap de tots els que érem allà: “Vive la vida.”