|
“Màgia, paraules i música”Divendres 22 d’Abril. Escola Vedruna-Gràcia. Vuitena edició del Recital de poesia del dia de St. Jordi. El goig de viure...
En un obrir i tancar d’ulls la fosca regna a la sala i només tres llums il•luminen l’escenari. El recitar de poesia de l’escola Vedruna-Gràcia comença, com sempre, puntual. Pocs minuts després de dos quarts de nou del vespre, Jordi Rincón, el professor de cultura clàssica, trenca el gel amb una serenitat sorprenent tenint en compte que a cada acte poètic es posa nerviós com si d’un novici en el tema es tractés. “Màgia, paraules i música”, es confondran en l’espai temporal que el mestre de llatí i grec acaba d’inaugurar fent-ne una síntesis de quatre paraules “Com el primer dia”.
Sòlides notes de piano i acords tènues de guitarra entonen, en un duet molt ben aconseguit, un plàcid “Clar de lluna” de Beethoven. Mercè Oliver i Daniel Turró, els soferts mestres de música de primària, s’obliden per uns instants de la docència i es dediquen només a interpretar les peces que serviran de coixí de seda al murmuri de les paraules. Els primers flaixos es disparen quan dotze alumnes es situen a l’escenari i, amb un poema de Lluís Solà, marquen l’inici del recital que aquest any porta el títol de “El goig de viure”. “Quan ja no tinguis cap paraula/ parla, comença el so,/ no paris, inventa la paraula (...)”. Malgrat la tensió i les presses amb que s’expressen aquests versos, les paraules queden suspeses una estona en l’ambient còmplice de la sala. I es que en l’esdeveniment poètic amb el que, des de fa vuit anys l’escola gracienca rendeix homenatge a la festa literària de Sant Jordi no s’hi respira altra cosa que un clima de familiaritat. Sota el pes de les aules, els seients de la sala d’actes són plens de persones que esperen amb posat ansiós el minut de glòria dels seus familiars o amics. De fet, en aquest soterrani, que no dóna cap mena de sensació d’ofec, no hi ha més que pares, mares, àvies, avis, mestres, ex alumnes, companys de classe i algun germà petit que, sense acabar d’entendre que hi fa en un lloc tan fosc, repeteix incansablement el “mare tinc gana!” típic de les 9 del vespre.
Entre el públic, sorprèn una senyora gran amb una petita llanterna a la mà, que ens desvetlla amb els seus actes que no és el primer cop que passa la vigília entre aquestes quatre parets. No s’hi veu massa i fent ús d’un bon sentit de la previsió, s’ha dotat de l’estri que l’ajudarà a llegir els versos del dossier que cada any s’entrega al assistents perquè puguin recordar en un futur proper o llunyà una mica de la màgia de la oralitat transcrita en un paper. En aquesta edició es recullen 56 poesies en català, castellà, anglès, francès i gallec.
A poc a poc el primer bloc, dels quatre en els que es divideix el recital es va dipositant, intens, en les oïdes de tots els assistents amb poemes com “Acerca del vivir” de Nazim Hikmet quan, sense que ningú s’ho esperi, catorze noies vestides d’un negre rítmic sols trencat per un mocador d’un color que les fa diferent de les altres tretze ocupen l’escenari amb una disposició que recorda a la típica coral. Les seves veus comencen a entonar harmònicament una de les cançons de la banda sonora de la pel•lícula “Los chicos del coro”. Estan nervioses, les mans, rere l’esquena, segur que dansen incansablement un estrany ball de dits. Tot i els petits galls fugissers que es confonen entre la melodia i les mirades tenses que transmeten el nerviosisme a tots els pares i mares, les noies acaben la peça entre un fort aplaudiment. Avui l’esforç és l’únic que compta, i d’esforç la sala d’actes n’és plena.
La resta de l’acte passa tranquil un cop esvaïts els nervis del principi.Com en el primer bloc, dos lectors ocupen l’escenari en tot moment fent-se partícips en l’actuació de l’altre: un suggereix el títol del poema que el seu company llegirà, i viceversa. En aquesta edició, sorprèn l’ampli marge d’edats que es mouen dalt l’entarimat. Des d’alumnes del primer curs d’E.S.O fins a estudiants de segon de batxillerat, els versos passen de boca en boca, i la joia pel fet d’estar viu sedimenta cada cop més en les oïdes dels més distrets. Jordi Rincón, en acabar l’acte, no pot amagar la seva satisfacció i comenta entre companys: “La poesia no té fronteres i la força de les paraules és imparable, il•limitada”.
Tot i això, la poesia no afecta de la mateixa forma a tothom. Entre somriures que a poc a poc ha anat dibuixant el ritme dels versos en el rostre d’alguns i badalls d’altres que només esperen el moment d’arribar a casa i escarxofar-se en el sofà davant la tele, el recital arriba a la seva fi. Els prop de 50 participants pugen a l’escenari com a teló de fons del poema de Luís Alberto de Cuenca que Carles Cervelló, mestre de literatura castellana, es disposa a recitar amb l’ajuda únicament de la seva memòria. Però els nervis maltracten per igual a alumnes i professors i el xiuxiueig d’unes paraules confirmen el que el silenci ens feia témer a tots: “Ara m’he n’he oblidat!”. Un toc final d’humor s’apodera de l’acte i entre riures i forts aplaudiments el mestre s’hi torna a bolcar i conclou la festa de la poesia d’aquest any amb un vers que encara ressona dins el cap de tots els que érem allà: “Vive la vida.” 09/05/2005 14:34
|
.
Estadísticas.
Suscribir RSS.
Admin.