Una estona de somni...

Seria una tonteria, pàcticament impossible negar l'evidència: l'ésser humà es sent sol per naturalesa. La mateixa naturalesa que ens fa dones i homes plens de sentiments i alegries. La mateixa naturalesa que fa que la força per crèixer, l'esperança per una vida millor no mori en néixer el dia. La mateixa condició humana que fa que poguem arribar al cim de la muntanya i respirar l'aire pur de la glòria. I és que som contradictoris també per naturalesa. I en el nostre interior la llum i la fosca batallen sense treva. Per això ens podem sentir sols en un mar de gent, extranys entre coneguts...
Tots sóm diferents, cadascú eleva les excentritats que el fan especial al màxim exponent. A vegades tansols perquè l'inconscient ho reclama, a vegades per intentar desmarcar-nos dels tons de gris i brillar amb color propi. Quin sap!
El fet és que, tot i enorgullir-nos de tenir personalitat pròpia, en dies en que tot perd el seu sentit preferiríem ser com els altres, seguir les pautes establertes per la societat, que existeixen expressament per això, per no sentir-nos sols. La moda, els protocols socials...res més que miralls, còpies de persones borroses, poc definides que busquen en la mediocritat una raó de ser, una espurna de complicitat.I què més natural que fer-ho! Per molt forts que ens poguem creure, sempre hi haurà moments en que preferim estirar-nos cara amunt, sobre les pàcides aigües del riu, i deixar que siguin aquestes les que ens transportin dòcilment, sense esforç. I anar a contra corrent? es clar que si! però en un altre moment! Igual que necessitem unes hores de son, també requerim moments en els que deixem la lluita de banda i gaudim de la tranquilitat del deixar-se portar.
I l'amor? quanta gent busca en l'amor un puntal on recolzar-se...Que n'és de fàcil defugir l'ombra de la soledat quan tenim algú al costat, disposat a donar el que sigui per nosaltres. Algú que ens recorda cada dia que sóm esplèndits, que podem arribar allà on volem, que sense nosaltres, res no té sentit. Com els convencionalismes socials, aquest sentiment també pot esdevenir una farsa. I també és lícit fer-ho, en ocasions. Per què no aprofitar-se de tant en tant d'aquestes facilitats que et dona la vida?
Tot són recursos, i tots són comprensibles. Cadascú s'agafa allà on pot i intenta ser feliç. Cada persona té la seva estratègia, els seus mètodes, la seva tàctica escrupulosament estudiada per aconseguir allò que és el final de totes les coses, les viut lletres més desitjades, la FELICITAT. La felicitat que ens dona l'acceptació. Barrejar-se entre les masses està molt bé, de tant en tant, i buscar l'amor com a font de seguretat no és gens criticable, però només si es fa en ocasions. Només si en el fons de la nostra ànima continuem sabent que estem sols. Que naixem sols i que morirem sols. Que potser en molts moments de la llarga cursa que hi ha entre aquests dos instants claus podrem defugir-la amarag-nos-en, però que la trista dama de la por a les diferències, que com la mort vesteix de negre, sempre sabrà on trobar-nos per tenyir els nostres dies de girs. No hi ha més remei que acceptar-ho, acceptar-ho per ser feliç.
Potser l'única forma d'esborrar les DIFERÈNCIES que ens apropen a la solitud és reconéixer que, d'una forma innegable, tots estem IGUAL de sols...